Bon dia patuleia, com aneu? Jo entretinguda, voltant aquestes darreres setmanes pel nord del Vietnam i Laos, després de prendre un vol cap al sud-est asiàtic. Us comento, perquè el salt des de l’àsia central cap aquí ha estat un canvi ben radical.

Vietnam és un país molt fàcil per conèixer-lo viatjant. M’explico. Qualsevol vorera de qualsevol població conté una dotzena de xiringuitos que serveixen un imaginari exquisit d’arròs, sopes, fideus o verdures; hi ha una guesthouse o alberg esperant-te per planxar l’orella a totes les cantonades; les carreteres presenten un asfalt impecable; el transport públic arriba literalment a tot arreu, fins i tot a aquella remota illa del Pacífic que pràcticament no surt al mapa. I tot plegat, maridat amb el somriure sempre present de l’amable població vietnamita.

Aquí no hi ha ni deserts infinits, ni muntanyes (tan) exigents. Una prometedora carta de presentació per un país que m’ho ha posat senzill des de l’inici i que m’ha anat captivant pedalada a pedalada. Això sí, m’ha calgut enfrontar a humitats que rondaven el 100% i m’enrinxolaven els radis de les rodes; a una constant marea de motos zigzaguejant com si d’una competició d’esquí professional es tractés; i a una pol·lució totalment estratosfèrica que impregnava de boira l’ambient i se m’escolava desagradablement pels tubs del quadre.

I pel camí què m’he trobat? Indrets extrets d’un altre planeta, com la badia de Ha Long amb 2.000 illes selvàtiques; els arrossars a la regió de Sapa escampats en pendents d’alpinista; o unes muntanyes amb una vegetació exuberant que sobrepassen els núvols.

Si bé em vaig defensar prou bé amb el ciríl·lic, admeto que he suspès estrepitosament el primer nivell de vietnamita. Demanar una infusió i que em servissin un plat amb el socarrat de l’arròs; o bé apuntar un bol de fideus amb pollastre (en un local on només serveixen bols de fideus amb pollastre o vedella, semblava aposta segura!) i que em traguessin un mapa per indicar-me una direcció on fan fotocòpies i fotos carnet, clarament demostra que no he estat a l’altura. Tot plegat es basa en paraules molt curtes, de dos o tres lletres, i amb unes entonacions realment impronunciables. Valentina, prova no superada.

Laos ha seguit una mica el mateix patró, però fent un (gràcies!) salt dràstic cap avall en termes de caos viari, de soroll ambiental i de boirina radioactiva. Un país més relaxat en tots els sentits. Una versió simplificada del Vietnam però igualment molt interessant.

Perquè entengueu la parsimònia de la que parlo, en creuar la frontera des de Ðiện Biên Phủ (al Vietnam) cap a Muang Lay (a Laos), vaig arribar al punt de control cap a les 12h. Portes obertes, barrera amunt, cap operari a la vista. Desconcertada, miro a banda i banda, buscant algú que em pugui estampar al passaport un segell de benvinguda a Laos. Ningú. Podria haver seguit camí avall, però hauria posat una mica (potser massa) d’emoció al següent pas fronterer amb Tailàndia. Un parell d’hores més tard, contents com uns gínjols, un parell de funcionaris ben riallers em saluden. «Espera’t un moment, que fem el cafè, i ja passes». «Tranquils, no ve d’una estona més». I au, a seguir esperant.

Aquí he pogut palpar amb més intensitat el budisme; escoltar alguna de les mil i una històries i llegendes de la tradició oral (com aquesta del Mount Phou Si de Luang Prabang); gaudir d’uns camins solitaris que enllacen minúscules poblacions on no s’hi atura cap turista; contrastar que la gastronomia laosiana té molts punts en comú amb la vietnamita; o recórrer els fervorosos mercats nocturns que ocupen el centre dels pobles cada vespre.

També descobrir que els laosians son tant respectuosos i considerats que fer preguntes de qualsevol índole no forma part del seu protocol cultural.

– Sabaidee, estic fent un cafè!
– Sabaidee, jo vaig a comprar arròs!

Fi de la conversa. Però ni rastre d’un “què tal?” o d’un “com estàs?“. Pel que m’han explicat, aquestes son dues preguntes massa compromeses que poden donar peu a respostes massa íntimes. I això els incomoda. Molt. Realment curiós, no trobeu?

Us deixo amb la pregunta a l’aire, unes quantes imatges de Laos, i m’acomiado fins la propera, ja des de la veïna Tailàndia.

Valentina