#8 Pedals Inquiets: Descobrint Iran i l’hospitalitat de la seva gent, apustuflant!

Creuar la frontera, entrar a un nou país. Iran. Muntanyes i polseguera. Hijabs i chadors. Tràfic caòtic i un idioma incomprensible e inintel·ligible. I uns quants prejudicis. La premsa de casa nostra destaca la mala relació que els seus governants tenen amb els Estats Units o Israel, la poderosa capacitat de construir artefactes ideals per la guerra, l’extremisme religiós que alguns dels seus civils practiquen.

Creuar la frontera, entrar a un nou país. Iran. I ser saludada amb un «Welcome to Iran! Where are you from?» acompanyat d’una immensa rialla per tothom amb qui m’he creuat. Rebre un cop de mà per entendre i bescanviar la complicadíssima moneda local, per identificar on puc menjar, per saber si puc omplir la cantimplora d’aquesta o d’aquesta altra font. Ser acollida diverses nits a casa d’algun autòcton que m’ha aturat pel camí, i tenir la possibilitat de veure i viure des de ben a prop les seves vides i els seus costums més íntims.

Ni rastre dels prejudicis. La percepció del país, un cop ets dins, és una altra: tones d’amabilitat, de curiositat, de generositat i d’hospitalitat. Una sensació realment increïble que no he viscut en cap altra banda.

Iran és un país enorme (fa uns tres cops la superfície de França), amb muntanyes descomunals i deserts infinits, mars blaus i rius completament secs, ciutats de contes i rutes mil·lenàries. Un país on s’ha registrat la temperatura més alta del planeta (uns exquisits 70.7ºC al desert de Lut) i amb uns nivells de contaminació que superen qualsevol límit permès per l’OMS.

Entrant-hi des de Turquia, al nord-est, he tingut l’oportunitat de visitar Tabriz i una de les regions autònomes, la de Maku, abans de trepitjar la capital, Tehran. 15 milions d’habitants i un caos viari tridimensional m’han fet sortir canes als radis. Quin estrès, tu! Pedalar per aquí no ho recomanaria ni a la pitjor de les meves enemigues. Així que en algun moment, he fet unes quantes acrobàcies per entaforar-me dins un taxi i posar-me a la pell del divertit Panahi.

Un dels primers pobles iranians, això fa una altra cara, oi?
Que no faltin les aturades per una bona síndria o un bon meló
O, per agafar més energia, els típics esmorzars del nord del país, una truita de tomata, ceba crua i aquest curiós pa
Sempre hi ha un moment (o dos) per un chai
La mesquita blava de Tabriz és ben blava! Res a envejar de la d’Istanbul
A Tabriz he tingut la sort de viure en directe el Barça-Madrid de la lliga Persa: Tractor vs Persepolis. Ambient extraordinari, qualitat del futbol més justa, “vam perdre”
Tot i haver de fer peripècies per no embrutar les magnífiques catifes, a cal Abbasi em vaig sentir com a casa; aquí els teniu fent petar la xarrada just havent acabat de sopar

Però aquí m’he aturat, després d’una setmana rodant per Iran he posat el fre i m’he quedat a casa d’un conegut a Tehran. Tot seguit, ell ha aprofitat per descobrir el país en profunditat, coincidint amb la tercera trobada del viatge. Durant aquests dies, m’ha explicat entusiasmat mil i una aventures, m’ha descrit paisatges, sabors i olors dels exquisits menjars… Així que li passo la paraula, segur que us ho explicarà millor que jo. Però que no serveixi de precedent!

Valentina

***

Provant, provant… Hola!

Sóc el Genís, aquest afortunat que es desplaça a remolc de la Valentina amunt i avall; i també una de les meitats del projecte d’areveure.cat, que vam encetar amb la Txell. Potser m’heu sentit anomenar. Vaja, quin bon brownie m’ha deixat ara la Valentina, i quins nervis, no estic acostumat a fer aquests escrits. A veure com me’n surto.

Un cop aparcada la Valentina, a Tehran m’he trobat amb l’Alba per fer plegats un recorregut de dues setmanes pel país. En transport públic. Els busos són francament l‘opció més adient per trampejar les descomunals distàncies entre els punts principals, i també per evitar les exagerades calors del desert. Amb el visat de 30 dies que expedeixen els iranians, no hagués pogut veure ni una quarta del país damunt el seient de la Valentina.

Així doncs, motxilla a l’esquena i amb bona companyia, hem conegut Kashan i les seves cases tradicionals; el desert de Maranjab, ple de dunes de sorra i camells assedegats; un llac de sal inabastable per la vista; els típics caravanserai, edificis desperdigolats al mig dels camins, que equivaldrien a les actuals àrees de servei pels mercaders de la Ruta de la Seda; o la verda Esfahan, ciutat que és realment tan encantadora com diuen, amb una plaça central i uns ponts imponents, i unes mesquites calculades al mil·límetre i tenyides de bonics mosaics.

També Shiraz i Persepolis, terra de poetes, de jardins perses, d’importants civilitzacions i molta història. Ens hem aventurat a endinsar-nos al desert de Lut i flipar amb els kaluts; per acabar a Yazd, una altra de les laberíntiques i simpàtiques ciutats històriques del país.

Ha estat fantàstic poder fer couchsurfing en diverses ocasions, copsar en primer pla l’amabilitat i hospitalitat de la que us parlava ella abans, i també assaborir una infinitat de delícies perses que serveixen en petits plats sobre acolorides catifes. Si ja estàvem enamorats del Rincón Persa de Barcelona, ara hem constatat que efectivament la cuina de l’orient mitjà és sublim. Ara bé, prepareu bé genolls i esquenes per afrontar qualsevol àpat iranià, perquè si sou tan poc elàstics com jo, en patireu les conseqüències.

Bé, no sé si queda algú despert després d’aquest llarg monòleg, però per posar una mica de color, us deixo imatges de la primera part del viatge, i li torno el portàtil a la Valentina, que sento que remuga per allà al darrera. Un plaer saludar-vos, fins la propera!

Genís

Una de les cases tradicionals a Kashan
A dins, aquests edificis històrics tenen mil habitacions i simpàtics jardins (casa Tabātabāei)
Moment de descans al mig del desèrtic llac de sal Namek
A la vora, el desert de Maranjab
El santuari d’Aran va Bidgol, amb desenes d’imatges i inscripcions en record dels màrtirs de l’islam
La plaça Naqsh-e Jahan a Esfahan, diuen que una de les més boniques del món
El fervor del poble iranià pels pícnics no té adjectius possible, aprofiten qualsevol racó per plantar-hi una catifa i fer bullir la tetera
Interior de la impressionant mesquita Masjid-e-Jāmeh a Esfahan
El barri Armeni d’Esfahan amaga cafès tan impressionants com aquest
Botiga de chadors. Poden semblar tots iguals, però no pas!
Els divendres a Iran són els nostres diumenges, tot tancat, inclús el basar
Així que millor descobrir-los des del sostre, no? Construccions de fang i palla amb forats per deixar passar la llum i l’aire
Realment els missatges de l’Alcorà repartits per les ciutats fan efecte a la població, quanta amabilitat!
Anuncis

Hi ha 14 comentaris

  1. Quina experiència més maca! Ha de ser fantàstic viure amb la gent com ho estàs fent tu i quina bona pinta el menjar, millor que Itàlia? jajaja

    M'agrada

    • No s’acabaran aquí els escrits, no pas! Me n’alegro que ho aneu seguint! 🙂
      Jo vaig prenent notes dels vostres culs inquiets per les etapes que venen els propers mesos.
      Una abraçada viatgera!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s