Adreça: Carrer Floridablanca, 85
Transport: Rocafort (L1), Sant Antoni (L2)
A la xarxa: web | facebook
Preu mig: 15-20€

“Bon sabor, bon color i bona olor” són les tres premisses que sintetitzen l’essència de la cuina persa i que porten més de 3.500 anys impregnant plats i hàbits gastronòmics de l’Iran. Com si d’un espai clandestí es tractés, creuem la porta del Rincón Persa i ens transportem al bell mig de Teheran, sense sortir de Barcelona. Ens arriben unes flaires aromàtiques ben suggerents; una decoració colorista i plena de figures, retrats, dibuixos i teles que omplen fins a l’últim racó del restaurant; un cop a taula, la seqüència de plats que anem provant tenen un sabor exquisit. Sí, sembla que estem al bon lloc.

Per anar fent boca, uns entrants: una ració de mirza ghasemí (albergínia i tomàquets cuinats a la brasa i remenats amb ou, increïble), una segona d’homús (la popular crema de cigrons, oli i sèsam) i el tradicional mast (o també anomenat jiar, un iogurt aromatitzat amb anet i cogombre). Suquem a les salses una de les varietats de pa persa, el taftoon.

A diferència del que estem acostumats a prendre, el kebab persa és una broqueta de carn a la brasa servida amb amanida, tomàquets i arròs basmati. Forma el pilar de qualsevol dels seus àpats. No ens ho pensem dos cops, provem el yuyeh (de pollastre), el shish (de corder) i el cheló kubideh (de vedella). Molt bo.

Ara bé, si hi ha alguna cosa que ens fa caure una llàgrima d’emoció són els estofats. Sublims. Cuinats a foc lent (molt lent), n’hi ha de xai, pollastre o vedella, i vénen acompanyats d’albergínia i cigrons (khoreshe gheymé badenyún), prunes i albercocs (khoreshe alú) o nous i suc de magrana (khoreshe fesenyún). La carn es desfà només de mirar-la i la salsa és un petit orgasme al paladar. Pels vegetarians, també hi ha l’opció del taskabab.

Tot plegat, i per assaborir bé les salses, ho acompanyem amb una safata d’arròs de 3 colors (sempre basmati): un de blanc amb safrà; un amb festucs, ametlles i pell de taronja; i un tercer amb fruits del bosc semblant al gerds. Un autèntic espectacle de colors i sabors. I com es veu a la imatge de dalt, ho maridem amb doogh (o dugh, que en persa significa “làctic”), una beguda elaborada a base de llet quallada i aigua carbonada, aromatitzada amb menta. Seria com un “iogurt bevible” amb menta, semblant a un lassi hindú. Se serveix fred. Sense por, val la pena provar-ho!

Les postres no són el punt fort de la cuina persa, però provem un gelat autòcton fet amb pètals de rosa i safrà, súper aromàtic. I com no, les populars i dolces baklava.

Els divendres i dissabte nit, cap a quarts d’onze, quan la gent està ben atrafegada amb els estofats, música tradicional comença a ressonar pel local i una ballarina fent dansa del ventre es passeja amunt i avall entre les taules, amenitzant la jornada. Si et sedueix el tema, t’hi pots afegir tranquil·lament, la dansaire busca aliats entre els comensals.

Satisfets, acabem el sopar amb una de les moltes frases que el poeta sufí Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumi ha deixat per la prosperitat: “Així és com som amb el vi i el bon menjar. Volem i ens emborratxem, després ve el mal de cap i la ressaca.“

El millor: Qualsevol dels estofats de la carta, amb especial menció pel de pollastre amb prunes, hi somiaràs.
El pitjor: El pa que serveixen com a tradicional (taftoon, semblant al naan hindú) no és el més típic persa (barbari, amb sèsam i llavors de ceba negra). Petita decepció.