Diu la llegenda que fa molt temps hi havia un rei armeni que volia ser admirat i estimat per les seves qualitats, la seva bellesa, intel·ligència, elegància i per totes les virtuts possibles. Una bona peça, ja veieu. Per reafirmar el seu narcisisme, cada dia feia la mateixa pregunta a amics, familiars, i servents: “Digueu-me, quant m’estimeu?”

Ningú es lliurava de l’interrogatori. El monarca necessitava comprovar constantment el grau d’estima que la gent sentia per ell. Atès el seu mal geni, tothom es limitava a reproduir el que les seves orelles desitjaven escoltar: “T’estimem, oh rei! Tant com estimem al pa recent sortit del forn, la fragància de gessamí o un cel ple d’estrelles”. Però amb el temps, els complits acabaven sent repetitius i poc originals, fet que irritava el sobirà.

El rei tenia quatre filles, però només una d’elles -la més petita- estimava amb entusiasme. Per enèsima vegada, un matí el rei les interrogà: “Digueu-me, filles meves, quant m’estimeu?”

– El meu amor per tu és tan gran, pare, que aquesta volta turquesa del sostre no és prou gran per medir-lo. És infinitament més gran!, -comentà la més gran de les filles.
– Bé, filla meva, bé -respongué el rei, seduït per una resposta tan poètica. M’omples de satisfacció.

La segona germana s’apropà al rei i, amb les mans al pit, declarà:

– Benvolgut pare, el meu amor per a tu és tan gran que el meu cor seria incapaç de contenir-lo i explotaria en mil bocins.
– Oh, quina resposta tan meravellosa! -va dir el rei encantat. No m’has decebut pas!

La tercera princesa prengué la paraula i digué:

– Jo, pare, encara t’estimo més que les meves germanes. Obro els braços i sento que són massa petits per abarcar tot l’amor que sento per a tu.
– Quina alegria tenir unes filles com vosaltres! -va declarar el rei, orgullós.

Arribà el torn de la filla petita, de qui el rei esperava les paraules més dolces i lloables. Enlloc d’expressar ràpidament el seu amor, la princesa es veia immersa en un mar de reflexions i s’estava callada en un racó de la sala, davant l’estupefacció del rei. “No em dirà res? M’estima menys que les anteriors? Pretén ferir-me?”, rondinejava el sobirà. Quan ja començava a perdre la paciència, el rei va etzibar:

– Així doncs, filla meva, no em diràs quant m’estimes?
– Benvolgut pare, jo t’estimo… com la sal.

Les tres germanes van esclafar a riure, encantades que la nineta dels ulls del seu pare es trobés en una situació incòmoda i desconcertant. El rei, sorprès i ple de còlera davant una resposta tan grotesca va soltar:

– M’estimes com la sal! Com aquest simple condiment! Com aquest vulgar aliment que els pastors donen a les seves cabres! Te n’estàs rient de mi, oi?
– Pare, deixa’m explicar-te…
– Marxa d’aquí, filla ingrata! No vull veure més la teva cara horrible!

La princesa, aterrada pel cataclisme que acabava de provocar davant l’ira del seu pare, marxà corrent, compungida, escapant del castell. Caminà durant dies i nits, deambulant entre camps de conreu, buscant un lloc per treballar, una tassa de sopa calenta i un racó on planxar l’orella a la nit. Mesos més tard va arribar a un nou país, on regnava un rei bo i magnànim, i la seva muller, sensible i generosa. Commoguts per l’aspecte de la noia en veure-la arribar a la fortalesa, van decidir cuidar-la com si fos la seva pròpia filla.

Coses del destí, amb els anys el príncep de la cort es va enamorar de la jove princeseta, de qui no se sabia res del seu passat, i li va demanar matrimoni. La família va organitzar el casament, una gran festa popular a palau, on convidats de totes les contrades es van unir en un copiós i suculent banquet. I sabeu qui formava part de la llista de convidats? Efectivament, el pare de la noia, el rei que l’havia expulsat de casa anys enrere!

La cerimònia es va celebrar. Pètals de rosa i crits de felicitats omplien l’ambient mentre els nuvis passejaven contents per palau. El pare de la noia se’ls mirava amb emoció, recordant la seva preciosa filla, i que ara estaria en edat de casar-se. Plats suculents circulaven amunt i avall per la taula, que els convidats devoraven amb fervor. Tots menys el pare de la núvia, que no aconseguia gaudir de la vianda que li servien, i mirava amb enveja la resta de comensals. Els seus plats quedaven intactes. Intrigat, el rei va decidir preguntar als seus veïns:

– Us sembla bo el menjar?
– Suculent!, respongueren tots a la vegada.
– Em permeteu provar el vostre plat?
– I tant, només faltaria -li van respondre animats.

Sense pensar-s’ho, el rei va prendre un bocí de carn d’un dels plats de la vora i un cullerada d’arròs pilaf. Eren totalment diferents als que li havien servit a ell. Ho va trobar tot deliciós. En aquest moment la seva ira es va desfermar i, dirigint-se amb vehemència als amfitrions, va cridar: “Us n’esteu rient de mi?! M’heu convidat per deixar-me en ridícul?! Per què em serviu aquest insípid menjar mentre que la resta es deleita amb deliciosos menjars?! Us fa gràcia?!”

El rei i la reina, estupefactes, van intentar calmar la situació.

– Excel·lència, en cap moment hem volgut provocar un greuge comparatiu, deu tractar-se d’un error. El vostre menjar és exactament el mateix que el dels demés.
– Impossible! Tots els meus plats estan cuinats sense sal! No tenen cap gust!

La recent casada, plena d’emoció i ruboritzada, prengué la paraula:

– Benvolgut pare, no em reconeixes? Jo t’estimo, com la sal que falta als teus plats. Sense sal els aliments no tenen sabor, la sal dóna sabor a la vida. Pare meu, jo t’estimo com estimo la vida. Però no em vas donar temps d’explicar-me en el seu moment i em vas expulsar de casa i del teu cor.

El rei, avergonyit i commogut per les paraules, s’alçà de la cadira per abraçar la seva filla, demanant-li perdó pel mal que li havia causat i prometent-li que mai més es deixaria endur per l’ira. O, al menys, que ho intentaria.

Així doncs, després de la reconciliació, els convidats van seguir menjant i brindant, els festejos del casament van continuar alegrement… I es diu que encara continuen.

Per seguir llegint, l’autora d’origen armeni nascuda a França, Reine Cioulachtjian, té publicada una vasta col·lecció de populars històries que va anar recopilant gràcies a la tradició oral de molts supervivents del genocidi del 1915, ‘Cuentos y leyendas de los Armenios, un pueblo del Cáucaso’ (2010, Kókinos). Les il·lustracions són obra de Catherine Chardonnay, i només per aquest embolcall gràfic, ja val la pena donar un cop d’ull al llibre.