Parlem d’Iran (II): amb la mirada de Farhadi, Ghobadi o Kiarostami

La filmografia iraniana és sorprenentment extensa i d’una qualitat excepcional. A més de ser àmpliament reconeguda per acadèmies internacionals que reparteixen guardons en la matèria. A Cannes, Berlín o Hollywood, KiarostamiPanahi o Farhadi han recollit estatuetes per les seves pel·lícules. Un cinema compromès amb el país, que ens parla del passat i present de la seva gent, i no s’amaga de les repressions i la censura que impregna el règim iranià. La majoria dels seus principals directors viuen actualment exiliats a Europa o els Estats Units, però les seves mirades ens arriben amb més intensitat que mai.

Nader y Simin, una separación

Asghar Farhadi, 2011

La trama parteix d’una situació prou habitual a l’Iran d’avui en dia. Simin, tot cercant una vida millor, vol emigrar d’Iran, però el seu marit Nader es nega a deixar el país atesa la condició senil del seu pare, a qui ha de cuidar. La seva filla adolescent, Termeh, es troba confosa entre els dos. Un divorci no concedit, la contractació d’una dona perquè ajudi a cuidar al pare de Nader i una negligència d’aquesta emboliquen la troca fins a uns límits inversemblants, en la qual tots s’acaben veient involucrats.

Nader y Simin, una separación (A Separation) és una història aparentment senzilla construïda com un drama judicial, però d’una tensió i violència psíquica asfixiants, que augmenta a mesura que avancen els minuts. Quin serà el veredicte final?


Niños del paraíso

Majid Majidi, 1997

Accidentalment, Ali perd les sabates recent reparades de la seva germana petita Zhore mentre està fent la compra al mercat. Sense possibilitats econòmiques per tal que els seus pares en puguin comprar un parell de noves, els germans se les hauran d’enginyar en el seu dia a dia perquè son pare no s’adoni de la pèrdua.

Més enllà del pla orquestrat d’Ali per aconseguir unes noves sabates i resoldre el descuit, Niños del paraíso (Children of Heaven) ofereix una mirada genuina de la quotidianitat iraniana. Res d’efectes especials ni focs artificials. Res d’actors professionals ni noms famosos. Aquí hi podem veure la senzillesa de la vida i l’educació escolar a Iran, copsar l’esforç i perseverança d’una família convencional per tirar endavant una casa, entendre el paper de la quitxalla dins la societat i el seu nucli familiar. Tendra i sofisticada, chapeau!


Raving Iran

Sue Meures, 2006

Raving Iran és un documental filmat per una directora suïssa que vol posar sobre la taula la clandestinitat de la música electrònica a la societat iraniana actual. Exercir de productor o DJ, intentar organitzar una sessió d’aquest gènere o publicar-ne material audiovisual són activitats de risc que a dia d’avui poden dur a la garjola a qui ho intenta.

Anoosh i Arash són un popular duo de discjòqueis techno de l’escena de Tehran que ens serveixen de nítid exemple per entendre aquesta dramàtica situació. En primera persona, els veiem fer malabarismes que freguen la il·legalitat per, simplement, expressar-se lliurement en la matèria. Enfrontant-se al SGAE iranià per editar la seva música, fent una sessió al mig del desert per no ser descoberts, sol·licitant un visat per poder treballar a l’estranger. Tot es tensa quan un dels festivals de techno més importants del món, l’Street Parade de Zurich, els proposa actuar al país helvètic. És l’oportunitat de la vida per lluitar pel seu somni o bé claudicar i seguir immersos en l’estricte règim d’expressió a Iran.


Un tiempo para los caballos borrachos

Bahman Ghobadi, 2000

La guerra és un dels temes més presents a la filmografia iraniana. I aquest drama ubicat a les inhòspites muntanyes del Kurdistan iranià és un gran exemple de la terrible situació a la qual estan sotmeses algunes comunitats que viuen a cavall de dos estats.

Un tiempo para caballos borrachos (A Time for Drunken Horses) ens parla de la lluita per sobreviure, des del punt de vista d’un nen de 12 anys, l’Ayoub, i la seva germana, qui s’involucren en una organització de contrabandistes per poder guanyar uns rials i pagar una cara operació que requereix el seu germà gran, en Madi. Una pel·lícula devastadora que deixa escapar llàgrimes als més freds, i que contrasta amb la tendresa i afecte que tenen la parella de germanes petits pel seu germà.


Buda explotó por vergüenza

Hana Makhmalbaf, 2007

No sé si s’ha rodat una pel·lícula més trista que Buda explotó por vergüenza. No, crec que no. La directora iraniana Hana Makhmalbaf tenia només 18 anys quan va filmar (a partir d’un guió de la seva mare) la història de Baktay, una nena afganesa de 6 anys que vol aconseguir una llibreta i un llapis per poder anar a l’escola i “aprendre l’alfabet i contes divertits”.

Però el context de guerra que envolta la zona de Bāmiyān és terrible, i els nens del poble “juguen a la guerra”, fent-se passar per talibans armats amb rames que imiten fusells, amb pedres com si fossin bombes. En el seu innocent periple, Baktay es veu cruelment assetjada per aquesta canalla, qui la vol apedregar i lapidar.

Sota una aparent ingenuïtat i senzillesa (recursos cinematogràfics molt limitats, actors no professionals, simples paisatges naturals) s’amaga un relat deliciós, pur, conmovedor, intel·ligent. Un reflex de la societat des del punt de vista dels infants.


El sabor de las cerezas

Abbas Kiarostami, 1997

Si pensem en adjectius per descriure El sabor de las cerezas (Taste of Cherry), ens venen ràpidament en ment termes com cruesa o aspre. Aquesta és una pel·lícula dura, d’un home que ha decidit suïcidar-se i la seva màxima preocupació és convèncer algú que l’ajudi a fer-ho. Ni més ni menys, que enterrant-lo sota un cirerer als afores de Tehran.

Si bé en primera instància sembla que el protagonista del film és la brutal idea del senyor Badii i el reguitzell de peculiars personatge a qui li planteja la “feina”, qui realment pren protagonisme és la terra iraniana. Kiarostami planteja un poema visual sobre els terrenys groc i àrids, nus i solitaris, preparats per sembrar i cultivar, per veure néixer i morir, com són els camps iranians.

Altres títols que val la pena tenir en compte

    • Lluvia (Majid Majidi, 2001).
    • Las tortugas también vuelan (Bahman Ghobadi, 2004).
    • A propósito de Elly (Asghar Farhadi, 2009).
    • Argo (Ben Affleck, 2012).
    • Taxi Teheran (Jafar Panahi, 2015).
    • El viajante (Asghar Farhadi, 2016).
+info: Vols saber més sobre la cultura d’Iran?
Parlem d’Iran (I): a través de cròniques i relats de viatge
Parlem d’Iran (II): amb la mirada de Farhadi, Ghobadi o Kiarostami
Parlem d’Iran (III): guia de viatge, experiències imprescindibles i itinerari pel país
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.