Entre una cosa i altra, Zimbàbue ha passat de l’autonomia a la independència mentre un líder manipulador, Robert Mugabe, s’anava consolidant a costa de corrompre eleccions, canvis en la Constitució i elaboració de lleis que tan protegien les propietats dels blancs com després els les expropiaven.

Fins no fa gaire, encara parlàvem de Rodèsia del Sud en lloc de Zimbàbue i és que de fet, fins el 1980 no va deixar de ser una colònia autònoma de Gran Bretanya. De res va servir que Ian Smith proclamés la república independent ja que la Coròna Britànica i l’ONU mai van reconèixer-la. Era molt més interessant reproduir un segon apartheid en aquesta regió.

Els intents independentistes vénen d’abans de la Pirmera Guerra Muncial. Fins i tot de la veu dels propis colonitzadors blancs, que trobaven que aquella terra tan verge era molt interessants. El que es va aconseguir va ser l’autonomia, però no va ser gratuïta. Com havia de ser, el Govern va quedar sota control dels blancs, així que es va induir els africans a una economia de mercat a través de la violència i l’explotació. Els colons posseïen  un modest 40% de la terra. L’argument en defensa d’aquest desequilibri era el desconeixements dels africans de la propietat privada, així que l’única retribució que rebia un negre era pel seu treball com a cultivador.

Els inicis de la lluita

Al crear-se la confederació formada per Rodèsia del Nord, Rodèsia del Sud i Nyassalandia (actual Malawi), apareixen les primeres manifestacions del moviment nacionalista negre, amb Joshua Nkomo com a líder.

Mentrestant, els blancs també encetaven la seva lluita per la independència. Com que cadascú anava pel seu cantó, aquests segons van declarar de forma unilateral la independència el 1965. El Govern Britànic i l’ONU van imposar dures i severes sancions al país.

La resposta dels nacionalistes negres, que volien reprendre la sobirania perduda va ser organitzar-se en guerrilles. Apareixeran aquí el Zimbabwen African Nation Paty (ZANU) amb un tal Robert Mugabe al capdavant i el Zimbabwe African People’s Union (ZAPU) amb Joshua Nkomo al capdavant. Aquesta voluntat de recuperació de la sobirania seria l’arrel de la posterior guerra civil, coneguda com la Segona Chimurenga.

A finals del 1976, Mugabe i Nkomo decideixen unir forces per derrocar el govern d’Smith creant una potent guerrilla, el Front Patriòtic.

Finalment, el 1979, Margaret Thatcher va mirar de convèncer Ian Smith, així com també el presidents dels països veïns (Botswana, Moçambic, Tanzània i Zàmbia) que negociés. Aquesta capítol va donar lloc als acords de Lancaster House, a Londres, la qual cosa va dur a la independència i naixement de Zimbàbue.

Mugabe i Nkomo signant els Acords de Lancaster, a Londres, el 1979

La independència: Mugabe es destapa

El 1980 Mugabe arriba al poder. Poc es pensava llavors la població que no se’n mouria més. A priori la idea era tornar a un règim de supremacia negra i acabar amb el domini dels blancs, però Mugabe tenia altres plans pel al novell país. Els va emparar i va procurar que no els faltés ni un bocí de terra.

No en va, Bob Marley va presentar aquest tema just en aquests moment. La cançó ve a ser una crida a la llibertat i la lluita per a commemorar la recent independència del país.

Poc després de pujar al poder, Mugabe es va treure de sobre Nkomo, que potser tenia més enteniment, per poder ser el líder plenipotent que sempre havia somniat en silenci. Com a bon autòcrata, va modificar la constitució per a poder acumular encara més poder.

Mugabe en xifres: té 91 anys a l’esquena, en fa 35 que està al govern, 7 com a primer ministre i 28 com a president. Quasi res!

Fent aigües

No se sap si és un mal nascut de l’acaparament del poder, però el govern de Mugabe anava cada cop més a la deriva. A mode de resum, l’Ogre comunista (àlies que Ian Smith li va etzibar) va acabar construint un país a partir de:

• Carregar-se l’aparell productiu. La nacionalització de les terres dels blancs va provocar un col·lapse en l’economia brutal. Tots aquells propietaris a qui se’ls va expropiar la terra van haver d’emigrar i els que es van quedar van rebre tot el rancor de l’era Apartheid: van ser assassinats, torturats i intimidats. Les terres van ser redistribuïdes, sí, però només per a l’elit del ZANU.
• Control dels mitjans de comunicació. Evidentment no es poden mostrar els draps bruts fora de casa, així que la premsa internacional va ser fortament censurada. A nivell intern, només l’estat té la paraula.
• Gukurahgundi. En shona es refereix a la pluja primerenca que neteja la palla per dins abans de les pluges de primavera. D’aquesta bonica forma es descriu el procés de terrorisme d’estat encapçalat pel president per a eliminar membres i simpatitzants del ZANU. S’estima que uns 30.000 civils van ser assassinats.
• Les lleis sense sentit. La greu crisi econòmica a la que estava sotmesa el país, es va solucionar des de la forma més populista possible. A grans problemes, simples solucions. Els ingressos anaven caient en picat, així que el més obvi segons l’òptica de Mugabe va ser imprimir més i més diners, provocant una de les hiperinflacions més bèsties a la Terra. En menys de 24 hores, els preus es duplicaven i els rècord en les taxes d’inflació de l’època, es van situar al voltant del 213.000%.

Només utilitzar paper higiènic en aquest WC. No llanceu cartró, draps, dòlars de Zimbàbue ni paper de diari.

Un home transporta trilions de dòlars de Zimbàbue.

Gràcies a Mugabe, aquests diners són empaperat.

• Mals endèmics. El VIH, l’accés a l’educació i la sanitat, analfabetisme, aigua potable… La llista de mancances bàsiques en les àrees rurals és ampla, just el contrari de la preocupació que això provoca al govern. Hi ha un gran nombre de població que viu fora del sistema per complet, sense cap tipus de garantia ni seguretat social.