La guerra d’Abkhàzia, el conflicte de Nagorno-Karabakh, la invasió del Daguestan, la pugna per Ossètia del Sur, el genocidi Armeni… I un llarg etcètera d’enfrontaments civils o ètnics han marcat (i a dia d’avui encara ho fan!) tant el traçat de les fronteres com el context cultural de Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan. Un complex reguitzell de conflictes dels darrers anys al Caucas que són clarament el leitmotiv de la filmografia dels tres països.

Mandarinas

Zaza Urushadze, 2013

Agafa’t bé a la cadira, perquè Mandariinid és una història dura i amb una tensió constant. Ens trobem al 1990, en plena guerra d’Abkhàzia, un territori que s’ha declarat independent de Geòrgia però que la comunitat internacional no reconeix. En aquesta baralla ètnica hi resulta ferit Ahmed (un mercenari txetxè que lluita pel bàndol abkhazià) i Nika (un soldat que defensa els interessos georgians). Els dos sobreviuen als trets i disputes mentre es troben dins la granja d’Ivo, un home gran estonià aliè a la guerra que fa diners cultivant mandarines.

Una pel·lícula modesta però d’enorme contingut, anti-bèl·lica i humanista, en la qual la casa d’Ivo es converteix en un espai de treva entre els implicats en la batussa, que lluny de complir amb els encàrrecs bèl·lics i matar-se, es veuran obligats a col·laborar i conviure frec a frec per recuperar-se de les lesions i seguir lluitant per la vida. Imprescindible.

Corn Island

George Ovashvili, 2014

El conflicte entre Geòrgia i els territoris autònoms d’Abkhàzia o Ossètia del Sud són un tema freqüent i d’ampli debat dins la filmografia del Caucas. Simindis kundzuli (Corn Island) n’és un altre exemple. Un poema visual -de diàleg pràcticament nul però amb unes imatges impecables- que explica com un avi i la seva neta s’instal·len en un petita illa formada al mig del riu Enguri, punt fronterer del conflicte. Sense voler marxar de la seva Abkhàzia natal, avi i neta construeixen una rudimentària cabanya de fusta i planten blat de moro a l’illa, sempre custodiada per soldats de totes les bandes, que circulen atents pel riu amunt i avall. Però el caudal del riu creix més del previst quan arriba l’hivern, i el somni de tranquil·litat de la família esdevé tota una quimera. La naturalesa no entén de conflictes i s’imposa a qualsevol conflicte.

Vodka Lemon

Hiner Saleem, 2003

Amb un títol tan curiós com Vodka Lemon, admetem que ja ens va cridar l’atenció. A les nevades muntanyes i precaris pobles del Kurdistan d’Armènia en època post-soviètica, l’ex-militar Hamo es desplaça cada dia al cementiri per parlar amb la seva esposa difunta i explicar-li les dificultats que té per seguir endavant i les complicades relacions amb els seus fills, que han buscat millor vida fora del país, a França. Nina, també vídua, ven ampolles de vodka en una rudimentària i solitària botiga al mig de la carretera, i visita a diari el cementiri per netejar la tomba del seu difunt marit.

Sota aquest context de personatges clarament deprimits per la pobresa, Vodka Lemon en si mateixa està lluny de ser una història lúgubre, amagant una comèdia surrealista ben diferent a les que estem acostumats a visualitzar. Si ets seguidor de les històries d’Aki Kaurismäki o Emir Kusturica, ben segur que no et deixarà indiferent.

Ararat

Atom Egoyan, 2002

Les pel·lícules d’Atom Egoyan no deixen indiferent, i Ararat no n’és una excepció. Centrada en l’holocaust sofert pels armenis el 1915, Ararat aporta un bon raig de llum a un tema, a dia d’avui, encara silenciat pels turcs. I aquest fet ja és un bon punt a tenir en compte.

La trama està construïda com un joc de miralls, en el qual el cinema es cola dins el cinema per explicar-nos diferents episodis d’aquell sagnant període a Armènia. Si bé complexa a l’inici, les diferents peces es van alineant a mesura que avança el metratge, on destaquen uns excel·lents i tensos diàlegs entre un noi que ha anat a Orient a filmar escenes per una pel·lícula i un policia de l’aduana de Toronto gens convençut amb les explicacions que li dóna el jove sobre el sospitós contingut de les cintes que duu a l’equipatge.

A diferència de The Promise, aquí sobresurten més les emocions que els decorats, l’interiorisme humà que els grans paisatges, el guió que l’èpica, sent una obra francament interessant per conèixer aquest fet històric.

The Promise

Terry GeorgE, 2016

La dècada dels 1910s va ser una època ferotge i sagnant per Armènia, en la qual l’Imperi Otomà (ja a les seves acaballes) va executar deliberadament 1.5 milions d’armenis que habitaven a les regions de l’est de Turquia. Aquest genocidi és la base i fil conductor de The Promise, una pel·lícula produïda a nord-amèrica però que reflecteix, amb un acceptable criteri tant els brutals esdeveniments succeïts com l’ambientació del moment històric.

Un film que agradarà als amant de l’acció i els melodrames, però sobretot a qui tingui interès en conèixer una mirada més èpica que Ararat sobre el genocidi armeni.

Nabat

Elchin Musaoglu, 2014

Pel·lícula minimalista que relata la vida d’una anciana la qual, d’un dia per l’altre, es troba com a única habitant del seu llogarret a les aïllades muntanes d’Azerbaidjan.

La guerra s’està lliurant a Nagorno-Karabakh i, atesos els atacs bomba constants, l’exèrcit n’ha evacuat tots els habitants, a excepció d’ella. Després de la mort del seu marit, Nabat ha de sobreviure en un poble totalment abandonat i sense possibilitat de recursos, només amb la companyia d’una esquifida vaca i una lloba que l’espia.

Un film poètic i visualment imponent, que acompanya una trama simplista però ben construïda, que t’apropa les conseqüències del conflicte entre armenis i azeris per aquí bocí de territori de Nagorno-Karabakh (tràiler).

Aparentment poc prolífic, el cinema provinent del Caucas està en auge. A Geòrgia, el Georgian National Film Center (GNFC) participa activament a donar suport econòmic, de producció i promoció al desenvolupament de la indústria cinematogràfica georgiana; mentre que Armènia o Azerbaidjan acullen anualment alguns festivals i certamens cada cop amb més repercussió internacional i que encoratgen, poc a poc, a directors locals a fer el sal a la gran pantalla. El Golden Apricot International Film Festival (GAIFF) o el DokuBaku (de temàtica documental) en són dos dels majors exponents.

I PER ACABAR, un parell de CURTMETRATGES…

El primer, Dinola (Mariam Khatchvani, 2013), una dura història ambientada a les gèlides muntanyes del nord-oest de Geòrgia. 15 minuts són suficients per plasmar la tristor d’una nena que es queda sense mare després que se li hagi mort el marit. Ella ha d’acceptar el primer que li demana matrimoni, i deixar enrere tot el que té.

El segon, Sovdagari: The Trader (Tamta Gabrichidze, 2018), una breu mirada de la Geòrgia més rural des del prisma d’un mercader ambulant, que intercanvia tota mena d’objectes i andròmines per patates. O al menys ho intenta. Els laris georgians, euros o dòlars només són paper i tenen molt poc valor en un entorn de pobresa accentuada. Original de Netflix.