Hola, com estàs? Com proven aquests primers dies de juny?

Jo porto ja un dies rodant amunt i avall. I quins dies! Després d’una emotiva sortida el dissabte 3 al matí on tothom no parava de fer-me fotos, i elles i ells d’abraçar-se, ara em trobo al sud de França, a la regió de la Provence (pots mirar aquest mapa, per situar-te). Una zona ben simpàtica, de pintorescs i florits pobles a l’interior, i de ciutats banyades per les aigües de la mar Mediterrània a la costa. I tot plegat, unes terres farcides de vinyes tan extenses, que van més enllà de la visió del meu manillar.

Us ho pinto molt bonic, però no negaré que aquest inici ha estat força dur. Mai havia posat els meus pneumàtics sobre l’asfalt durant tantes hores cada dia. Mai havia carregat unes alforges tant plenes d’andròmines inservibles (per què voldrà uns guants gruixuts amb la calors que fa? o bé una llibreta verda que ja està mig omplerta?). Mai havia dut al meu damunt un ciclista (ni que sigui força lleuger de pes, gràcies!) que em té el dia recorrent carreters i camins, faci un sol abrasador o plogui com si no hi hagués demà. Però bé, aquí estic, contenta de conèixer món i molt emocionada amb la idea que hi ha mil llocs per trepitjar i descobrir encara. Després d’aquesta primera setmana de nervis i d’habituar-me amb la situació, ara ja em començo a trobar, amb el viatge. Ell em diu que anem fent, sense pressa ni estressar-nos, però que hem d’arribar a Trento, al nord d’Itàlia, el segon cap de setmana d’aquest mes. No sé què està tramant, però així em manté entretinguda.

Dormo en llocs tranquils, sempre envoltada de vegetació, d’uns quants arbres i arbusts, una mica allunyada de la massificació dels pobles i ciutats. “Càmping” és el mot que hi ha sempre a l’entrada d’aquests espais. Ara bé, em mosqueja una mica veure que, cada nit, ell s’emboteix dins una petita casa blava –“au, bona nit”, em diu amb un badall a la boca- i a mi em deixa exposada a les inclemències de la intempèrie. Ara fa bon temps i les nits són agradables (tot i que un xàfec diari no me’l treu ningú), però espero que quan comenci a refrescar, tingui la delicades de fer-me un raconet dins aquesta lona de plàstic blava.

Us deixo unes quantes fotos d’aquests dies, i m’acomiado per avui, que veig que ve a treure’m les alforges per muntar el campament, i li he de donar un cop de pedal.

Us mantinc informats, una abraçada!