Etiòpia. Un país que teníem al punt de mira des de feina anys. Finalment, l’agost del 2022 i una llarga pandèmia després que ho ha anat posposant, hem tingut oportunitat de conèixer. No podem estar més contents de l’experiència i recomanar-vos amb fervor la visita. Mireu aquestes notes, sinó.
Verdor, altura, aigua
Comencem trencant imatges i sensacions mentals errònies. Els qui hàgiu voltat pel país bé ho sabeu, però des de casa, un té la idea que Etiòpia és un indret sec i tòrrid, vernissat de tonalitats marrons. Som a l’Àfrica, però lluny de la postaleta habitual del continent.
La primera part del viatge ens duu cap a les terres del sud, entre muntanyes d’envergadura, valls exuberants, rius prolífics i una riquesa de vegetació tremenda. I tot ben passat per aigua i mooooolt de fang 😅 Què us sembla?
Etiòpia, ja som aquí!
Excursió i nit al Wenchi Crater Lake
(Avís per a navegants! Aquest parell són les que il·lustren en primera persona el fangar que ens vam trobar i creiem necessari compartir per posar “cara i ulls” al que us espera).
Viatge d’aventura
Enguany hem canviat la forma habitual de viatjar. Si bé som dels que cosim el recorregut a la nostra manera, ens desplacem amb transport públic, ens aixopluguem en allotjaments regentats per locals sempre que podem… per conèixer Etiòpia el 2022 hem considerat l’opció d’una agència. Concretament, Terres Llunyanes. Un encert total.
Equip professional, amb una llarga experiència al territori, disposen d’una farcida agenda de contactes autòctons per tot arreu que ens han permès apropar-nos a zones remotes de difícil (o nul) accés, que hagués estat totalment impossible fer-ho pel nostre compte.
I tot plegat en un context post-pandèmia i post-guerra civil (ja en parlarem més endavant) en el qual el país es troba com fa uns 10-15 anys, ens indiquen ells mateixos sorpresos i admirats. Cap turista a la vista. Cap occidental recorrent el país. Una autèntica sort. Una aventura total, gran decisió!
Tenda de campanya, sac de dormir, equip de cuina, tot terreny… un DYI en tota regla.
País Surma
No hi ha preparació mental possible abans d’accedir a les terres del sud de la vall de l’Omo. Inversemblant, fascinant. Talment com un tomb d’uns quants segles al passat. Una Àfrica verge que ens ha deixat bocabadats.
Des de Jimma, un cop deixem la “carretera” principal, ens endinsem per camins solitaris i polseguers direcció Turmi. Entre matolls i vegetació feréstega, rostres de curiositat fan acte de presència per observar la nostra aparença. Som al País Surma, terra d’un conglomerat de grups ètnics com els Hamer, Nyangatom, Karo, Mursi o Dizi. Cadascuna amb la seva cultura i creences, amics i enemics, tradicions i cerimònies.
Moure’s no és senzill i l’ajuda de contactes locals, imprescindible per fer-se entendre. L’amhàric no deixa de ser la llengua oficial del país, però no la de comunicació, cada grup ètnic té la seua. D’aquesta manera la incursió a casa seua no ha estat un safari humà.
Donga
El donga és una tradició ancestral de diversos grups ètnics (com els Surma o Mursi, entre altres) que habiten al sud-oest d’Etiòpia, a les zones més profundes dels rius Omo i Mago. És un pas més en l’ascens social del jovent d’una tribu, demostrant maduresa, virilitat i honor. Consisteix en combatre els adversaris d’un clan contrari mitjançant un bastó de fusta (que seria com una llança amb forma fàl·lica a la punta) i amb l’única premisa de no matar-lo. Literal.
És un acte tant brutal i impactant com espectacular, que fa reflexionar sobre la seva magnitud i ètica, però s’ha d’entendre en el seu context.
La preparació del donga ja és un espectacle en sí mateix, quan els clans avancen agrupats fent càntics estridents i dansant al seu ritme, decorant-se el cos amb pintures, incorporant proteccions al cap o les cames, fent pujar la temperatura de l’ambient tot ingerint beuratges alcohòlics. El lloc del combat acostuma a ser una esplanada propera a la població que permeti moure els contrincants sense obstacles i el nombrós públic presenciar l’espectacle.
Hem tingut la gran sort de presenciar un donga als voltants de Kibish i encara estem digerint tot l’impacte de l’escena.
Gastronomia
No podem obviar una de les nostres motivacions viatgeres: jugar a fer el tastaolletes amb la gastronomia local. I sense dubte, l’etíop és una de les més interessants, versàtils i llamineres del continent africà.
Què quin és el menjar típic d’Etiòpia? La injera per acompanyar un bon beyenatu o shiro.
La injera és un pa etíop molt esponjós fet a base de farina de tef, el qual recorda una crêpe francesa. El farciment pot ser tant un guisat de llegums picant (com el shiro, de cigrons o mongetes, tipus hummus) com una col·lecció de totes les verdures, llegums o carn estofada que es tenen aquell dia, i s’estenen en petits feixos damunt la injera, que actua com a plat i coberts. Perquè es menja amb les mans (sempre la dreta!), tot pessigant la injera i el farciment. Molt sostenible tot plegat. Al final, no en queda res!
I aquí estem preparant una injera, assessorats per una bona cuinera. Val a dir que va sortir exquisida, estem en disposició d’obrir un restaurant etíop a Barcelona 😉
Bull Jumping
Som a terra Hamer. Una trucada d’un conegut ens confirma que, en un parell de dies, en una de les comunitats més remotes del grup ètnic, se celebrarà una cerimònia del Bull Jumping. Canvi de plans, ajustem planificació i ruta per poder-hi ser. Això s’ha de veure, oportunitats com aquesta no es poden obviar.
El Bull Jumping és una tradició dels Hamer que determina el pas vital de la joventut a l’edat adulta d’un dels seus membres. Sempre home. El ritual té diferents parts però el punt culminant és el salt que ha de fer el noi en qüestió (l’Ukuli) per damunt d’un conjunt de bous. Aquesta acció certifica el dret adquirit a poder-se casar i ser guerrer entre els seus. Un salt simbòlic cap a la maduresa.
Abans, la cerimònia inclou tota una sèrie de balls tribals de tota la comunitat; una sessió de pintura corporal entre els membres més propers de la família i amics; un seguit de cops salvatges a base de fuetades a dones de la família mentre toquen una corneta; també la tria del padrí de l’Ukuli, escollint entre els més propers. És un ritual ben llarg, de força hores, que et manté captivat i a l’expectativa en tot moment.
El Bull Jumping finalitza amb un àpat comunitari de tota la tribu, a casa de l’Ukuli, un cop ha segellat el salt. Impressionant de veure i viure!
Vida en comunitat
Encara absorts amb les tradicions i rituals viscuts al País Surma, sortim de la vall de l’Omo direcció Addis Ababa per conèixer un parell de grups ètnics més, els Dorze i els Konso.
Els Dorze habiten a la zona de Gamo, envoltats de muntanyes ben altes. La peculiaritat d’aquesta petita tribu recau en l’estructura arquitectònica de les seves construccions. Mireu quines cases! Bastiment de bambú d’uns 12 metres d’altura recobertes amb fulles de plàtan… I una evident forma d’elefant, oi? Així les anomenen. Les fan tan altes perquè les termites se les cruspeixen! Cal anar reconstruint-les amb el temps.
Pel que fa als Konso, aquesta és una comunitat d’agricultors instal·lada al Rift Valley, al sud del llac Chamo, envoltada per camps de conreu. Han construït una estructura social i econòmica organitzada per serveis comunitaris, sense jerarquies autoritàries, totalment autogestionats per un complex sistema de “grups d’edat” i encapçalada per la saviesa d’un Consell d’Avis. És enriquidor i fascinant veure tant l’estructura física dels pobles com copsar-ne la filosofia implementada. De fet, aquesta organització els ha dut a ser Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO.
Sant Jordi i el Nil Blau
Canvi de registre. Deixem el sud del país direcció nord. La distància és llarga, necessitem un parell de dies de transició. Etiòpia té una extensió enorme, però tenim alguns objectius: posar cara i ulls al naixement del riu Nil Blau (al llac Tana) i aprendre sobre la història d’aquesta part del planeta.
¿Sabíeu que els etíops són en la seua major part cristians (60%) mentre que l’islamisme representa un 30% de la població i la resta (10%) són animistes i d’altres religions minoritàries? (segons el darrer cens).
Això significa que les esglésies catòliques es veuen amb molta freqüència i es comparteixen alguns referents i tradicions religioses d’aquí com el nostre Sant Jordi i la llegenda del drac. Les pintures que omplen les parets del monestir d’Ura Kirane Meret (a la península de Zege, dins el llac Tana) en són un gran exemple.
La ciutat de Bahir Dar ens ha servit com camp base per explorar a zona des del punt de vista religiós/monumental i també per fer una excursió a les impressionants cataractes de Tisis Abay. Natura al màxim exponent!
Cristianisme clandestí
Lalibella és el punt “més turístic” d’Etiòpia. Hem hagut d’arribar fins aquí i gairebé 3 setmanes més tard de començar el viatge per creuar-nos amb els primers ferengi (blancs, en amhàric, com nosaltres). Déu ni do. I ho poso entre cometes perquè el volum d’estrangers es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor la dreta, per si de cas.
Lalibella és la icònica, suggeridora i mística imatge d’esglésies ortodoxes excavades a la pedra que daten del segle XII. És fe i fervor tenyit de túniques blanques. Però embolcallat d’una cortina silenciosa meditativa, escrupulosa, espiritual. També és indret de peregrinació, ciutat santa cabdal, una Meca pels ortodoxos. Patrimoni Mundial de la Humanitat.
Ceremònia del cafè
Posem punt i final compartint un dels rituals més populars del país i que més ens ha entusiasmat: la preparació i degustació del cafè etíop, o buna. Un acte social que se celebra diversos cops al dia, organitzat al voltant d’una petita taula de fusta molt baixa (el rekbot) i aglutina amics, familiars o coneguts amb qui es comparteix el moment del beuratge.
És una estona de parsimònia, hospitalitat i afecte en el qual una de les dones, que actua com amfitriona, escampa herbes i flors aromàtiques pel terra de la sala i crema encens. Seguidament es torra el gra sencer de cafè en una paella i es mol en una mena de morter. Amb els ingredients preparats, s’elabora el propi líquid en una cafetera anomenada jebena. Un cop arriba a l’ebullició, s’aparta i se serveix en unes tasses petites. Fins ben, ben amunt.
En ocasions més assenyalades s’acompanya de palometes o d’un pa casolà, fet pel moment. Però el cafè és excel·lent per si mateix, dels millors del món! Se’n serveixen fins a tres rondes, cadascuna amb un nom concret: abol, tona i baraka. Si us agrada el cafè intens i amb personalitat, no us el podeu perdre!
areveure.cat 