Ei, com esteu? Hi ha algú per aquí? Suposo que deveu estar tots de vacances. En tot cas, us explico com han anat aquestes primeres setmanes per terres turques.

Istanbul. Ciutat enorme de 15 milions d’habitants amb una història mil·lenària tan fascinant com complexa. Pont entre Europa i Àsia. Amb el Galatasary, Beşiktaş i Fenerbahçe presents a tot arreu. Una població de gats totalment incomptable, curiosament integrada amb la societat. El so dels müezzin provinent dels minarets, ressonant religiosament els cinc cops al dia per tots els racons. I un patrimoni gastronòmic inabastable.

Aquest ha estat l’escenari escollit per fer la segona aturada del viatge i estirar durant uns dies pneumàtics i manillar. Ho necessitava. També ha estat l’indret d’una bonica trobada, que ha donat peu a conèixer algunes de les mesquites més imponents del món, decorades amb un minuciós art; els laberíntics mercats de tot tipus de productes i espècies; el Bòsfor, ensenyant-me un pintoresc skyline de la ciutat; els menjars, plens de colors i sabors; la dicotomia de passat i futur, d’història i modernisme impregnada a totes bandes… Com explicar-vos-ho tot, no sé ni per on començar, millor us deixo unes quantes postaletes perquè us en feu una idea.

Després de deixar la segona ciutat de Turquia, he anat a buscar la costa per seguir uns dies el mar Negre, fent parada a pobles com Şile, Ağva o Ereğli. No sé si tenia una idea equivocada de l’entorn, però l’aigua no és tan fosca com el seu nom indica. I lamento comunicar que, atesa la proximitat amb Istanbul, és el punt de reunió de milers de para-sols i tovalloles, frisoses d’ocupar cada centímetre quadrat de la sorra. No m’ha fet massa el pes, perquè de llocs com aquest, ja conec Salou o Lloret de Mar.

El que ha seguit el mar Negre ha estat més interessant. Una mica d’aire de muntanya, Safranbolu per conèixer l’arquitectura otomana més tradicional, o topar-me amb el reivindicatiu 15 de juliol, data assenyalada per tothom atès que fa un any de l’intent fallit de cop d’estat d’Erdogan (qui sembla que no té gaires simpatitzants entre els civils).

Una part de té negre concentrat, dues d’aigua bullint. Un terrós de sucre pels més dolços. Aquestes són les proporcions del te turc (çay, en diuen ells), beguda omnipresent a tots els àpats, tertúlies i descansos dels habitants de Turquia. Com no podia ser d’altra manera, m’he introduït a la tradició sense problemes, bevent aigua calenta a totes hores. Arribar a un poble i demanar un çay, s’ha convertit en tot un ritual. Immediatament després, tenir una comunitat d’autòctons compartint taula, també. El protocol segueix amb una entretinguda conversa sense cap idioma en comú amb els assistents i una estona de descans.

«Bé, jo vaig tirant, segueixo movent els pedals», els hi dic després d’un parell de gotets. Però abans de posar els pinyons en marxa, ja tinc un altre çay damunt la taula. «Tu no vas enlloc», em diuen amb la mirada. «Està pagat ja, convido jo», em diu la mirada d’un altre dels presents. I au, ja hi som, una estona més de conversa de signes.

«Ara sí, gràcies pel çay, que vagi bé!», dic mentre m’acomiado. Ambaparà! El cambrer ja arriba amb tres o quatre gots més a punt per tots els comensals. I unes pastetes farcides de poma per acompanyar. Se senyala el pit indicant-me que és un regal de la casa, que les he de provar. No hi ha escapatòria possible. He tornat a caure a la trampa. La trampa del çay. Però benvinguda sigui! Em regala moments ben entretinguts.

I entre te i te, ja soc a Ankara, capital de Turquia, fent tota la gestió del visat per seguir el viatge cap a Iran. Però abans, queda un bocí de país que promet ser impressionant. Us ho explico en uns dies!

Valentina