Són les 8.47h del matí, he creuat la frontera i m’he aturat al primer bar del primer poble amb que m’he topat. És l’hora del segon esmorzar. Deu ser moment àlgid del matí, totes les taules de la terrassa fan goig, el ritme de begudes que entra i surt de la cuina és destacable. I constato que:

1. Si fins aquí entre el francès de l’institut i un itagnolo matusser me n’he sortit amb prou dignitat, ara no sóc capaç ni de demanar aquest desitjat cafè amb llet de primera hora, ni d’acomiadar amb unes gràcies l’amabilitat de la cambrera. No entenc res.
2. A la taula de la vora hi volta un cafè sol, un tallat i tres gots d’un licor groguenc poc apetitós. Ho custodien 3 comensals. El líquid de color pixum s’acaba abans que la moca i els tres autòctons marxen satisfets. Els cafès són un mer postureig.
3. Una furgoneta atrotinada aparcada just a l’entrada del bar té la porta oberta i una cua de senyores hi esperen davant, sota un sol asfixiant. Un altaveu al trebol del vehicle escampa música tradicional folklòrica per tot el poble. Acordions i violins a tot drap. La furgoneta cantaire ven un dubtós «peix fresc».

«Benvinguda a Eslovènia, Valentina», em dic, això es posa interessant.

Aquests dies per Eslovènia m’han passat per davant els paisatges més verds que he vist fins a la data. Des de Trieste fins a Ljubljana, he seguit la coneguda Ruta Maragda, i queda clar el perquè del nom. Muntanyes, valls i sobretot el riu que les creua en prenen aquesta tonalitat; tot exuberant, preciós, i molt amable per anar-hi amb una com jo. Us la recomano molt per si teniu 3 o 4 dies desaparellats al calendari de les vostres vacances.

Com també us recomano fer una aturada a la capital, Ljubljana, plena de vida en aquesta època de l’any (no sé si a l’hivern deu haver-hi la mateixa activitat), de cafès i botigues amb encant per tots els carrers empedregats del centre, d’un simpàtic castell que l’observa des de ben amunt, i on absolutament tots (tots!) els carrers tenen dibuixada una bicicleta com jo a l’asfalt i he pogut circular sense preocupacions, amunt i avall. He aprofitat per fer-hi un free biking tour d’aquests que fan arreu i encara li ha donat un extra a l’aturada. Fantàstic!

De Croàcia m’ha transmès la sensació que l’estat ha fet una forta inversió per captar turisme d’arreu i enviar-lo a la costa (cap a Split, Pula, Dubrovnik i altres ciutats de nombrada, que segur que coneixeu), però ha oblidat tota la part interior del país, que és la que jo he recorregut. Des de Zagreb fins a la frontera amb Sèrbia (Novska, Slavonski Brod, Vukovar, aquests noms us sonen?) ni rastre de turistes, ni de càmpings, les carreteres estan cosides a pedaços i la senyalització escasseja. M’han preguntat diverses vegades què hi feia per allà i per què no m’havia apropat fins al mar. Quatre paraules en croat per fer-me la simpàtica i tot solucionat.

Per posar ordre al tema de l’allotjament, en aquest tram he començat a utilitzar albergs, certament poc concorreguts tot i ser època de vacances. En un parell de casos els han hagut d’obrir especialment per a mi! No en veien una com jo des de feia temps!

Quilòmetre a quilòmetre he anat veient i coneixent els efectes de la guerra de Iugoslàvia. De les converses que he mantingut amb la gent d’allà, la majoria acompanyades de rostres trists i deprimits conseqüència d’una etapa encara no superada, o a través dels múltiples símbols i memorials que hi han repartits per aquest bocí de geografia. Com a Vukovar, on es va lliurar una de les batalles més intenses per la independència de Croàcia, produint-se una massacre brutal, que tots tenen gravada entre cella i cella.

Ara fa uns dies que sóc a Sèrbia, però aquesta és una altra història, us l’explico d’aquí més endavant, que he d’anar fent via fins a Istanbul. A reveure!

Valentina