El llegendari al voltant del Montgó podria ben bé inspirar el mateix Bayona a fer una segona part d’Un monstruo viene a verme (J. A. Bayona, 2016) si s’assabentés que la gènesi d’aquest massís no s’explica per teories científiques, sinó més aviat monstruoses i gegantines. Aquí li proposem al mateix Bayona doncs, un parell d’arguments que podrien inspirar aquest guió. 3, 2, 1… Acció!

Resulta que dos déus d’aquests totpoderosos tenien sota el seu domini el mar i la terra. Aquestes divinitats eren Timana i Dimana respectivament. Una procurava que les aigües es mengessin tota l’extensió de terra, mentre que l’altra intentava dividir qualsevol riu o llac amb les seves formacions rocoses i extensions de terra.

Les guerres entre terra i aigua van perdurar al llarg dels segles, passant a generacions de deesses menors. Aquestes divinitats menors tenien forma de titans immensos i cada divinitat totpoderosa en tenia alguns de protegits. En el cas de Dimana, déu de la terra, els que gaudien del seu favoritisme eren Lalahama i Akal, immersos en una passional història d’amor. Lalahama tenia uns preciosos cabells llargs i Akal presumia d’uns forts i voluptuosos braços. Està clar que en veure’s, van caure rendits d’amor l’un amb l’altre.

Un dia que Lalahama jeia vora mar, els titans protegits de Timana, deessa de les aigües, van començar arrossegar-lo mar endins, seguint amb la guerra entre els totpoderoses. Akal ho va voler impedir de totes les formes possibles, però només va aconseguir agafar-li la melena a Lalahama. La força amb la que tibava cada element era massa fins i tot per a Akal i com que la cosa havia de petar cap alguna banda, ja us podeu imaginar el desenllaç. Van quedar petrificats. Lalahama es va quedar per sempre intentant no cedir a la força dels titans marins, entre els braços del seu amant, Akal.

Avui dia, encara es diu que els forts dies de temporal són causats per Timana, que encara intenta arrossegar els dos amants mar endins. De fet, hi qui diu que des de la banda de Benitatxell – he de reconèixer la gràcia que em fa el nom d’aquest poble- es poden apreciar els blens de cabells de Lalahama i part del braç d’Akal. Si es volen detalls encara més precisos d’Akal, des de Beniarbeig hi ha qui veu fins i tot les falanges del seu puny.

Si amb aquesta desgraciada història d’amor no n’ha tingut prou, potser pot imaginar-se una altra història més casolana. En aquest cas, una altra font ens explica que el el Montgó i el Puig de la Llorença formaven una encantadora família de gegants que gaudia d’una meravellosa vida a la costa. No s’estaven de res, amb una sola mà es proveïen de peixos suficients per als seus àpats, però a costa de la despoblació que provocaven al fons marí.

Aquest espoli marí no era massa ben vist per la Mare dels Peixos, personatge fonamental en la mitologia valenciana que apareix ja a les Rondalles Valencianes d’Enric Valor com una criatura de tres caps i dues cues, semblant a una serp de colors cridaners. En aquest cas, la nostra protagonista era una criatura marina que procurava pel benestar de tots els seus, així que va aprofitar que les gegantes filles del matrimoni jugaven a l’aigua per a provocar moviments que les fessin caure dins l’aigua i venjar-se. La mare, Llorença, que es trobava entre Benitatxell i Moraira fent uns encàrrecs, alertada pels crits, va intentar córrer però va ensopegar i no va poder acudir-hi. Els crits de les espantades gegantes tampoc van passar desapercebuts pel senyor Montgó, que estava descansant entre el pla de Xàbia i Dénia, però de res va servir, no va ser a temps ni de moure’s. La Mare dels Peixos va llançar un encanteri sobre tota la família, convertint-los en gegants de pedra.

Així doncs, tots van quedar als seus actuals emplaçaments. Les dues filles van prendre forma d’illots enmig del mar. Tot i així, el Montgó no en perd cap de vista, per això es diu que des del Montgó, les podem veure totes.

Ja ens hi veiem… Gaudí al millor guió, com a mínim!