Adreça: Plaça del Mercat, 19
Transport: Clot (L1-L2)
A la xarxa: facebook
Preu mig: 10-15€

En homenatge als 33 miners que van quedar atrapats a la mina de San José (Copiapó, Xile), l’agost del 2010 durant mes de 2 mesos, el Refugio los 33 ens transporta a les terres de l’hemisferi sud del globus per degustar una col·lecció de plats elaborats amb l’estil més tradicionals, arropats per autòctons dins un indret on es respira una bona dosi de patriotisme.

Per començar, és imprescindible demanar una ronda (o dos, acabaràs repetint) de pisco sour, un còctel preparat amb pisco i suc de llimó, que incorpora clara d’ou i es decora amb gotes d’amarg d’angostura. L’entrant ideal per obrir la gana i animar la vetllada.

La col·lecció d’empanades que tenen a la carta és interessant. La de pino és una de les més típiques de Xile, amb carn de vedella picada, ou, ceba i olives al seu interior. Fantàstica. La de formatge és més simple i en pots prescindir. En ambdós casos, com no pot ser d’altra manera, s’acompanya amb pebre, una petita amanida de tomàquet, ceba crua i coriandre, amb oli, vinagre i una punta de bitxo picant.

En paral·lel, ens serveixen unes sopaipillas (massa de carabassa plana, rodona i fregida que queda buida per dins) i pan amasado (porció de pa sense molla i força espès) que s’acompanya amb el mencionat pebre.

Aquesta “crema catalana” no és sinó un pastel de choclo, un púding fet a base de blat de moro, carn, ou, ceba i llet i cuinat al forn dins una terrina de ceràmica. Curiós el contrast del sabor dolç del cereal amb la resta d’ingredients, salats. Imprescindible demanar-ne una ració.

Com a platillos també provem un ceviche (molt simple, s’ha de dir que els peruans li fan més swing) i unes machas a la parmesana, uns mol·luscs de la família dels musclos que vénen enfonsats dins un mar de formatge. Gran descobriment!

Passant al nucli dur de l’àpat, ataquem una chorrillana, plat gegant de patates fregides, carn de vedella i salsitxes trossejades i recoberts amb diversos ous fregits. Un cop t’arriba amb aquesta ordenada presentació, es tracta d’estripar-lo (talment com si fossin uns ous estrellats) i situar-lo al centre de la taula perquè tots els comensals puguin punxar-ne els pedaços. Plat no apte pels que estigueu fent algun tipus de dieta.

De postres, ens ofereixen un durazno, un petit préssec (mida albercoc) amerat d’un líquid semblant a l’almívar. Tot plegat acaba amb bon sabor de boca, un interessant descobriment a molt bon preu que la comunitat xilena resident a Barcelona considera “el millor xilè de la ciutat”.

El millor: El pastel de choclo, saber que et trobes en territori clarament xilè, i el tracte afable de l’Ester i demés personal del restaurant.
El pitjor: Sortir amb una forta olor de fregits impregnada en totes les partícules de la teva roba, que et costarà dies d’eliminar.