Dublín no és una ciutat amb grans emblemes arquitectònics; no té una Sagrada Família, una Torre Eiffel o un Coliseu que atreu riuades de turistes. Des de la senzillesa, Dublín presenta una amalgama de cases amb portes de tot tipus de colors, que la fan francament vistosa i interessant al pas del viatger ambulant. Però… Per què tants colors?

Diu la llegenda que una nit, un irlandès que duia unes quantes pintes de cervesa Guinness més al cos de l’habitual, va arribar a casa i va trobar-se la seva dona al llit amb un altre home. Ple d’ira i sota els efectes de l’alcohol, es va abraonar sobre la parella i els va matar feroçment a ganivetades. De la turca que duia, va quedar adormit sobre els llençols, tenyits de sang.

L’endemà matí, ja sobri, es va despertar entre els cossos erts i es va adonar que qui tenia a la vora no era pas la seva dona i l’amant, sinó els seus veïns de tota la vida, que havia matat per error. Devastat, va decidir pintar la porta de casa seva d’un color roig llampant, per tal d’evitar cometre més equivocacions a l’hora de tornar a casa, quan la nit caigués sobre Dublín. I com si d’una taca d’oli es tractés, a partir d’aquell moment, les portes de tota la ciutat es van anar tenyint de colors ben estridents.

Mai sabrem la certesa de la història, però les acolorides portes dublineses seguiran atraient la mirada de turistes curiosos… i probablement d’irlandesos borratxos a altes hores de la matinada.

Sobre la veracitat de la llegenda

La història que probablement s’aproxima més a la realitat explica que les portes de colors de Dublín van començar a aparèixer per contrarestar la monotonia que l’arquitectura georgiana havia anat impregnant a la ciutat durant els segles XVIII i XIX, plena de pedra grisa i tonalitats neutres i avorrides. Els vermells, verds o grocs llampants de les portes formen avui en dia part del simbolisme i encant de la ciutat, i trenquen amb el color del cel que cobreix Irlanda habitualment.