– Nen, això del Kirguizistan serà dur. Prepara’t per suar el culot.
– Per què ho dius? Si sembla d’allò més emocionant!
– Sí, sí. Tu mateix, mira endavant!

I amb aquesta postaleta, és com la jove República del Kirguizistan m’ha rebut. Un país que és un «puja i baixa» constant, ple de rius i llacs, de valls i muntanyes. Ara nevades. Moltes muntanyes i natura per tot arreu. Francament preciós. I tot just sis milions d’habitants ben escampats per tota la geografia, que es dediquen a tenir cura de les seves vaques, ovelles i cavalls. No hi ha indústria més enllà de proveir serveis al turista.

Tot i la bellesa de l’escenari, aquestes darreres setmanes han estat les mes dures fins a la data. Carreteres solitàries, unes pendents ben costerudes i prolongades (fins a 70 km de pujada ininterrompuda per abraçar el pas d’Ala-Bel!), i el fred de l’hivern camuflat rera l’etiqueta de “tardor” fent acte de presència. En resum, pedals entretinguts però sensiblement cansats, cadenes atrofiades i rodes que m’han demanat a crits uns instants de repòs.

Però curiosament, al Kirguizistan és on he coincidit amb més bicicletes. És el paradís de les dues rodes, totes frisoses per enfilar-se cap a totes direccions i experimentar l’adrenalina de tocar un dels trebols del món. Una en especial em va tenir ben distreta tot un vespre, us confesso que vam tenir un moment romàntic a Toktogul. Aix, aquell tàndem alemany!

“Velosiped? Ni za chto“, m’etziba un policia de dubtosa simpatia. Estic just a l’entrada de l’anomenat «túnel de la mort» al pas de Töö Ashuu i no entenc les paraules però sí el significat del missatge. De cap manera puc recórrer els 2,6 km de longitud del túnel a 3.200 metres d’altura mentre està nevant. Ni parlar-ne. Un instant després, el funcionari m’emboteix al primer camió de la fila, sense demanar permís al seu conductor, que em mira desconcertat. Fantàstic, aniré acompanyada d’un ramat d’ovelles!

Anècdotes a banda, he quedat ben sorpresa sobre el Kirguizistan i la seva gent; sobre el batibull cultural i religiós que mescla -sense conflictes- tant parroquians musulmans com ortodoxos, amb una flaire soviètica però de faccions majoritàriament orientals. Ben interessant. Una amalgama que es pot percebre en tot moment, amb els idiomes que utilitzen, els plats que cuinen, les cases on habiten, les indumentàries que duen, o les rutines més habituals.

També he descobert maneres més properes i sostenibles de fer turisme al país; l’acollidora i relaxada capital de Bishkek; l’Issyk Kul, el llac d’aigua dolça més gran de l’Àsia Central; alguns dels menjars més típics o de les músiques més populars. Què poc en sabia d’aquesta part del món!

Després de totes aquestes vivències tan intenses, ara us escric des d’Almaty (al sud-est del Kazakhstan), on he fet una aturada d’uns dies per posar una mica d’ordre a les experiències i fotos, per netejar els seus culots extremadament suats, per posar a punt les meves rodes i inflar els pneumàtics. I prendre una mica d’aire abans de seguir.

De camí a l’antiga capital del Kazakhstan, no obstant, m’he redimit d’aquella poc reconfortant primera impressió del país. Canvi de sensacions gràcies a que he tret el nas a un racó espectacular, el Charyn Canyon. Un gorg d’uns 80 km de llargada que no té la nombrada del de Colorado però que ofereix un paisatge i una sensació increïbles. Completament silenciós i solitari, una passada!

Fins la propera, una abraçada!
Valentina