Creuar la frontera, entrar a un nou país. Iran. Muntanyes i polseguera. Hijabs i chadors. Tràfic caòtic i un idioma incomprensible e inintel·ligible. I uns quants prejudicis. La premsa de casa nostra destaca la mala relació que els seus governants tenen amb els Estats Units o Israel, la poderosa capacitat de construir artefactes ideals per la guerra, l’extremisme religiós que alguns dels seus civils practiquen.

Creuar la frontera, entrar a un nou país. Iran. I ser saludada amb un «Welcome to Iran! Where are you from?» acompanyat d’una immensa rialla per tothom amb qui m’he creuat. Rebre un cop de mà per entendre i bescanviar la complicadíssima moneda local, per identificar on puc menjar, per saber si puc omplir la cantimplora d’aquesta o d’aquesta altra font. Ser acollida diverses nits a casa d’algun autòcton que m’ha aturat pel camí, i tenir la possibilitat de veure i viure des de ben a prop les seves vides i els seus costums més íntims.

Ni rastre dels prejudicis. La percepció del país, un cop ets dins, és una altra: tones d’amabilitat, de curiositat, de generositat i d’hospitalitat. Una sensació realment increïble que no he viscut en cap altra banda.

Iran és un país enorme (fa uns tres cops la superfície de França), amb muntanyes descomunals i deserts infinits, mars blaus i rius completament secs, ciutats de contes i rutes mil·lenàries. Un país on s’ha registrat la temperatura més alta del planeta (uns exquisits 70.7ºC al desert de Lut) i amb uns nivells de contaminació que superen qualsevol límit permès per l’OMS.

Entrant-hi des de Turquia, al nord-est, he tingut l’oportunitat de visitar Tabriz i una de les regions autònomes, la de Maku, abans de trepitjar la capital, Tehran. 15 milions d’habitants i un caos viari tridimensional m’han fet sortir canes als radis. Quin estrès, tu! Pedalar per aquí no ho recomanaria ni a la pitjor de les meves enemigues. Així que en algun moment, he fet unes quantes acrobàcies per entaforar-me dins un taxi i posar-me a la pell del divertit Panahi.

Però aquí m’he aturat, després d’una setmana rodant per Iran he posat el fre i m’he quedat a casa d’un conegut a Tehran. Tot seguit, ell ha aprofitat per descobrir el país en profunditat, coincidint amb la tercera trobada del viatge. Durant aquests dies, m’ha explicat entusiasmat mil i una aventures, m’ha descrit paisatges, sabors i olors dels exquisits menjars… Així que li passo la paraula, segur que us ho explicarà millor que jo. Però que no serveixi de precedent!

Valentina

***

Provant, provant… Hola!

Sóc el Genís, aquest afortunat que es desplaça a remolc de la Valentina amunt i avall; i també una de les meitats del projecte d’areveure.cat, que vam encetar amb la Txell. Potser m’heu sentit anomenar. Vaja, quin bon brownie m’ha deixat ara la Valentina, i quins nervis, no estic acostumat a fer aquests escrits. A veure com me’n surto.

Un cop aparcada la Valentina, a Tehran m’he trobat amb l’Alba per fer plegats un recorregut de dues setmanes pel país. En transport públic. Els busos són francament l‘opció més adient per trampejar les descomunals distàncies entre els punts principals, i també per evitar les exagerades calors del desert. Amb el visat de 30 dies que expedeixen els iranians, no hagués pogut veure ni una quarta del país damunt el seient de la Valentina.

Així doncs, motxilla a l’esquena i amb bona companyia, hem conegut Kashan i les seves cases tradicionals; el desert de Maranjab, ple de dunes de sorra i camells assedegats; un llac de sal inabastable per la vista; els típics caravanserai, edificis desperdigolats al mig dels camins, que equivaldrien a les actuals àrees de servei pels mercaders de la Ruta de la Seda; o la verda Esfahan, ciutat que és realment tan encantadora com diuen, amb una plaça central i uns ponts imponents, i unes mesquites calculades al mil·límetre i tenyides de bonics mosaics.

També Shiraz i Persepolis, terra de poetes, de jardins perses, d’importants civilitzacions i molta història. Ens hem aventurat a endinsar-nos al desert de Lut i flipar amb els kaluts; per acabar a Yazd, una altra de les laberíntiques i simpàtiques ciutats històriques del país.

Ha estat fantàstic poder fer couchsurfing en diverses ocasions, copsar en primer pla l’amabilitat i hospitalitat de la que us parlava ella abans, i també assaborir una infinitat de delícies perses que serveixen en petits plats sobre acolorides catifes. Si ja estàvem enamorats del Rincón Persa de Barcelona, ara hem constatat que efectivament la cuina de l’orient mitjà és sublim. Ara bé, prepareu bé genolls i esquenes per afrontar qualsevol àpat iranià, perquè si sou tan poc elàstics com jo, en patireu les conseqüències.

Bé, no sé si queda algú despert després d’aquest llarg monòleg, però per posar una mica de color, us deixo imatges de la primera part del viatge, i li torno el portàtil a la Valentina, que sento que remuga per allà al darrera. Un plaer saludar-vos, fins la propera!

Genís