Maleït divendres, et recordaré durant molt de temps! Argh! Només 12 km després d’haver posat els pedals en marxa, i enfilada per la carretera a uns més que respectables 25 km per hora, una punxa metàl·lica camuflada entre l’asfalt s’ha esmunyit ben endins del pneumàtic del darrera, rebentant-lo a l’instant. Bum! Primera lesió del viatge, ja ets aquí, t’esperava! Després de fer tot un desplegament de mitjans, i amb el cop de mà tant d’ell com el d’un pagès que passava per allà, he aconseguit solucionar el tema. Unes rialles, un çay, unes galetes a casa seva, i au. Seguim.

Però no ha quedat així la pel·lícula. Un cop equipada de nou amb tot el material, al primer revolt, i encara veient la masia del pagès, bum! Segona lesió, a tu no t’esperava pas! Aquest torn, la roda del davant, que es devia posar gelosa de tanta atenció i del bon tracte rebut per la seva companya. Una altra ronda de çay, uns altres pastissets casolans, però zero rialles aquest cop. Seguim.

Ankara, capital de Turquia, francament té poc atractiu per ser visitada. A diferència de la seva compatriota, culturalment és una ciutat anodina. Ara bé, en termes burocràtics, és un punt d’aturada ben útil, ja que aglutina una infinitat d’ambaixades i consolats d’arreu del món, alguns d’ells necessaris per continuar el viatge. Aquest és el motiu principal que m’ha dut aquí, tramitar el visat per entrar a Iran. Prova superada. Ja que hi era, he aprofitat per visitar l’Endogarlar Bisiklet i aconseguir unes quantes peces de recanvi per les meves rodes, completament necessàries després de l’escabetxada.

Seguint cap al sud, he tingut la possibilitat de conèixer dos indrets ben curiosos. Mentre movia els pedals per l’estepa turca i sota un sol roent, he topat amb una vasta i rara superfície. El mapa m’indicava un llac, però als seus voltants no hi havia cap tipus de vegetació. Estrany. De lluny, una aigua blanquinosa em tenia despistada. Un reguitzell de petits puntets es desplaçaven pel damunt. No entenia res, són persones que es mouen per damunt de l’aigua?

Estava ben equivocada. El Tuz Gölü és un llac de sal de 1.500 km2 al bell mig del no res. I alguns autòctons s’havien aturat a passejar per la salina. Diuen que aporta propietats terapèutiques a la pell, als pneumàtics no crec pas. Francament impressionat.

I si el Tuz Gölü m’ha deixat encuriosida, tenir la possibilitat de rodar uns dies per la Cappadocia ha estat tota una experiència. Göreme, Uçhisar o Ürgüp. Pobles que ocupen una regió visualment surrealista, una raresa geològica plena de divertides xemeneies de pedra amb barret, de temples sagrats ubicats dins les roques, o de refugis subterranis construïts aprofitant la suau roca volcànica de la zona. Talment com estar a Mart.

L’est del país és una zona de grans muntanyes, valls increïbles, estrets congosts i molt rural. Una altra cara de Turquia. Fins i tot en termes polítics, on el populisme d’Erdogan no hi té guanyada la partida. Per aquestes contrades he superat alguns passos per sobre dels 2.200 metres, que m’han deixat els pedals baldats. Però ha valgut la pena. A l’anomenat «sostre de Turquia» he pogut compartir tertúlies i àpats amb l’amabilíssima i hospitalària gent del Kurdistan, que indiquen clarament «que no són turcs» quan es presenten, en un acte reflex reivindicatiu. Un escenari molt complex per aquesta nació dividida entre cinc estats.

I per acomiadar aquest mes que he passat a Turquia, ja que alguns m’heu demanat més fotografies, us deixo algunes escenes quotidianes que he anat capturant pel camí. Com veureu, no tot han estat paisatges.

Us escric d’aquí uns dies ja des d’Iran. Fins aviat!

Valentina