– Nen, que no arribo.
– Com que no arribes? Valentina, vam quedar que el segon cap de setmana de juliol seríem a Istanbul, saps perfectament que tinc una cita ineludible.
– Ja ho sé prou, ja. Però no pateixis, tinc un pla B.

Conseqüència d’aquesta conversa matinal amb ell, i després d’haver-lo portat durant 2.418 km per camins i carreteres des de Barcelona, és com a Belgrad m’he embotit dins un tren per tal d’avançar una mica i fer via cap a Istanbul. Ha estat tota una experiència. Per recórrer els escassos 300 km de Balcans que separen Belgrad de Pirot, al sud-est de Sèrbia, he gaudit d’unes apassionants 9 hores de trajecte (dignes del regional Barcelona-Lleida via Manresa) i suat com una estruç a uns gens confortables 42 graus dins el vagó. Aquest excés de temperatura ha estat un dels causants de la lentitud del comboi. L’altre, la pròpia rústica infraestructura ferroviària, dels anys del Teló d’acer.

«Passatgers, una peça del tren -indeterminada- s’escalfa per sobre dels nivells de seguretat -no anem bé-; així doncs, ens hem d’aturar a que es refredi per poder seguir», ha esbombat tranquil·lament en serbi un revisor. Gràcies per avisar. Al primer anunci, cares de desconcert entre els passatgers; al segon, de neguit; al cinquè, tot en ordre. Pirot ha aparegut com un oasi al mig del desert i he baixat per estirar les rodes. No patiu, això continua.

Dies abans, he seguit el marge del riu Danubi, des de Vukovar fins a Belgrad, passant per la bonica Novi Sad (la segona ciutat de Sèrbia i capital de la regió autònoma de Vojvodina). La Comissió Europa i la Federació Europea de Ciclistes han dissenyat un pla continental d’adequar camins per tal que altres com jo ens puguem desplaçar tranquil·lament. Diuen que estarà llest el 2020. Aquí n’hi ha un bocí d’aquesta xarxa, EuroVelo 6, i tot i que aquest tram encara no està gaire ben senyalitzat, amb l’ajuda del GPS es pot anar seguint sense majors problemes.

També he aprofitat per traure’m el First Certificate en reading de ciríl·lic, títol indispensable per poder seguir amb garanties la ruta i no haver-me d’aturar a cada encreuament. Sèrbia és un bon indret per obtenir unes nocions bàsiques, ja que juguen amb ambdós alfabets en tots els rètols, mentre que a Bulgària m’han posat a prova i he fet l’examen. Aquí, més enllà de Sofia, no s’estan d’hòsties i tot està en caràcters estranys. Això sí, m’he deixat per la recuperació de setembre el use of cyrilic, massa agosarat tot plegat en aquests dies.

De Bulgària he conegut Sofia, Plovdiv o Svelingrad, així com un fotimer de pobles de muntanya que segueixen el riu Maritsa. Grata sorpresa Plovdiv, que serà capital Europea de la Cultura el 2019 i l’hi estan passant una capa de vernís per deixar-la ben polida. Romans, Otomans, Búlgars. Un bon merder de civilitzacions han passat per aquí i tots han deixat empremta, a la seva manera, fet que la converteix en un indret força peculiar i interessant.

Entre les llargues pedalades i l’ajuda del tren serbi, sense més contratemps he creuat la frontera turca i arribat a temps a la cita d’Istanbul. La trobada s’ha produït tal i com estava prevista! Menys mal, perquè l’hauré d’aguantar una bona temporada encara sobre el meu seient, així que millor dur-nos bé.

Ara poso el fre uns dies i m’aturo a conèixer la ciutat. Què tal Istanbul? Hi heu estat?

Valentina