Hola de nou!

Han passat uns quants dies més i ja sóc a Itàlia, concretament a Piacenza, una ciutat sense la nombrada d’altres però que us recomano treure-hi el manillar. M’hi he sentit com a casa. Perquè us en feu una idea, si no fos per la laberíntica col·lecció de carrers empedrats i la història mil·lenària que arrebossa cada un dels seus edificis, ben bé podria ser la “Lleida italiana”. Un poble gran (o una ciutat petita) que queda “per allà”, envoltada per camps de secà, miris on miris, i amb unes estratosfèriques temperatures que rebenten termòmetres. El far west italià, vaja.

Com he arribat fins aquí? Després de creuar l’anomenada Côte d’Azur i sentir-me com un intrèpid Fórmula 1 tot rodant pels carrers de Monte Carlo, he deixat França i entrat al país de la bota per ben bé arran de costa. De Ventimiglia fins a Gènova, al llarg de tota la regió de la Liguria, he olorat els luxes d’impecables velers que farden als ports, de castells enclavats als penya-segats, de càmpings que valen més que un apartament a la Costa Brava en ple estiu. Però també de mil poblets amb cases de colors que pararia a fotografiar-los tots.

Ha estat travessar la frontera i canviar els vins, formatges i croissants pels espressos, pizzes i focaccies. M’agradava més la primera combinació, però aquesta segona no està del tot malament. Crec que m’hi puc acostumar.

Amb el pas dels dies he anat agafant forma mecànica. Em sento còmoda. El sillín ha trobat la seva posició i ja no em fa aquell mal de les primeres jornades. Els pedals trepitgen amb més alegria i no flaquegen quan el terreny es torna costerut (com quan m’he fet la xula pujant el mític Turchino, a la serralada dels Apenins). Agraeixo que, periòdicament, ell dedica uns minuts a posar-me un líquid entre les dents de la cadena. Fiu, just llavors llisquen com un refinall.

Però superada ja la xifra de 1.000 km, i localitzat un Decathlon a Savona, em va semblar adequat fer-hi una aturada tècnica, de manteniment. Dos hores, i fins a cinc ragazzi diferents vaig tenir mirant-me radis i manillar. Tanta estona que, després de l’a priori senzilla operació, em van obsequiar amb un mallot pintat amb la bandera tricolor italiana “perquè la passegis pel nostre país”, van dir. A mi, la talla S em va petita, però a ell, niquelada.

Així que l’endemà, ell enfundat amb el verd, blanc i roig, jo no parava d’escoltar paraules com forzza!, ciao ragazzo!, porca miseria, non è possibile!, i veure polzes amunt d’aprovació, que m’eriçaven els radis de les rodes. Aquella etapa, amb aquest suport patriòtic desmesurat, vaig venir-me molt amunt. Un vist i no vist, perquè la maglia tricolore va quedar tan suada per l’extenuant calor d’aquests dies, que la vaig sentenciar dins una alforja fins a la següent rentadora. I oh, sorpresa! La samarreta blava convencional que ell lluïa el dia següent no va provocar el mateix efecte, ocultant-me entre la resta de companyes que circulen per les carreteres, i tornant-me, de nou, invisible entre l’asfalt.

No m’enrotllo més i us deixo aquí unes quantes fotografies més perquè poseu imatges a tots aquests indrets.

Fins d’aquí un dies!